SANT PERE

Avui és Sant Pere

Pere és el nom de noi que m'agrada més; el trobo curt, català, únic i que fa senyor.

La veritat és que no sóc gota objectiva dons a casa n'hi ha tres. I si fos per mi encara n'hi hauria un altre

A més a Besalú tenim Sant Pere amb el seu Prat, un lloc ple de records per mi.

Enhorabona peres: avi, pare i germà

PREMIS GARROTXÍ DE L'ANY 2006

Ahir s'entregaven els premis Garrotxí de l'any 2007 i la cita era al restaurant la Deu a 3/4 de 8 del vespre.

Només d'arribar a la rotonda de la piscina municipal d'Olot vam haber de passar el primer control de seguretat. Un agent de la Casa Real ( n'hi habia per donar i per vendre ) amb un pin de color verd a la solapa que l'identificava, ens va demanar le invitacions. Desde dins el cotxe les hi vam donar i, soposo que depenent de la cara que feies , comprovaven o no el teu nom en el llistat dels assistents. Jo i l'Albert fem cara de bona gent; n'hi tan sols s'ho van mirar.

A banda i banda de la carretera de la Deu hi havia almenys cinc furgonetes del Mossos d'esquadra; més endevant a ma dreta hi havia l'aparcament vip, on momés hi podien aparcar els grans empresaris i personalitats.

A nosaltres en van fer aparcar a la quinta punyeta i la veritat és que amb unes xiruques el camí cap al restaurant hauria estat menys dificil.

Un cop a davant de la Deu la seguretat era encara més espectacular i evident; hi havia mossos d'aquest que van vestits amb mono blau focs, guardies civils, agents de paisà, una furgoneta plena de gossos i fins i tot un mariné. Aquest eren els que no s'amagaven.

Amb les invitacions a la mà i el DNI a la boca, van anar cap al control d'accés. Aquí si que ho comprovaben tot, i fins i tot hi havia un arc de seguretat i un escàner per xaferdejar els bolsos.

Ja erem dins. Les taules ja estaven preparades amb el pica pica volcànic. Farro, mongetes... lo tipic.

Unes hostesses molt amables ens van fer entrar al menjador. Objectiu: taula 28. Tots en fila, l'Abert, la Mariona, la Tere, l'Helena, en Xico i jo.
La nostra taula era a l'altre punta de l'entrada, o sigui al costat de la porta de servei. No som ningú.
Un cop a taula va entrar el príncep, sense gaire aplaudiments, tot s'ha de dir. La rebuda va ser més aviat freda.
Després del discurs d'en Puigbó un ternor olotí, ens va deleitar amb la seva veu, peró es va fer massa llarg i a més a més no es sentia bé.
I a partir d'aquí es van llegir els veredictes del premis. Tot força previsible.
A l'escenari hi anaven pujant els galardonats, i al final , deprés de la foto de familia amb el noi, va pronunciar el seu discurs.
Molt de "es una honda satisfacción" i coses per l'estil. El més destacable va ser quant va dir que a la comarca gaudim de molt bones comunicacions. Ja! per on va venir a Olot? potser va venir amb tren.
Era l'hora del sopar, que va consistir en amanida de cargols de mar laminats, rodó de vedella (rescalfat) i gelat de crama catalana amb xocolata.
Un apartat és mereix la Deu en el seu conjunt: el lloc ha quedat desfasat en quan a decoració i personal, tot i que estrenaven uniforme. Els hi convindria fer baixar la mitjana d'edat dels cambrers, dons n'hi ha uns quants que fan patir.
Un altre discurs d'en Puigbó possant-se medalles i tots cap a fora a fer el café.
La veritat és que s'hi estava molt bé; no feia fred i els jardins son més acollidors que els interiors.
Ens van informar que el príncep aninira passant per les taules o grups de gent a parlar-hi un estona. Va ser impossible. Un estol de segurates, amb el secretari mariner inclós li feien un cordó, que només aconseguien traspassar les senyores empolaiandes i enjoiades tipiques d'Olot.
S'ha de dir que el noi va fer l'esforç de ser amable amb tothom, i després de fer-se una foto amb el personal de la Deu, cap al cotxe i a Madrit falta gent.