LLIBRES

La setmana passada vaig acabar de llegir dos llibres: la biografia d'en Jordi Pujol i Fins que et trovi den Jonh Irving.

Sempre acostumo a llegir dos llibre alhora, i a vegades tres.

Tinc llibres de llit i de sofà. Els de llit solen ser noveles i si pot ser que no pesin gaire. Per llegir al sofà trio biografies o assajos que em permeten tenir la tele engegada o qualsevol fressa sense perdre el fil.

Aquest dos però han sigut de sofà, un perquè ja hi anava destinant i l'altre perquè és un totxo. Al llit ara hi tinc un de la saga de l'Alatristre.

El llibre d'en Pujol m'ha agradat molt, està ben escrit i prova d'aixó almenys per mi, és que no el podia deixar; del sofà al cuina, de la cuina al bany i del bany al sofà.

M'ha agradat entendre el seu compromís amb Catalunya que m'ha fet l'afecte que no és postís.

També està bé coneixer la part de formació i estudi que més tart es va convertir en discurs polític, tot i que aquest només té alguna coincidència amb el meu.

En sembla que dins el mon polític és un bon home que sabia transmetre confiança.

L'he de tornar a llegir.

Qué dir d'en Jonh Irving. És de llarg l'escriptor que m'agrada més en llengua estrangera, amb permís de la Jane Austin i en Gabriel Garcia Marquez. Els seus llibres "La Dona Difícil", "Prínceps de Maine reis de Nova Anglarerra" (Pel.licula : Las Normas de la Casa de la Sidra) són dels que m'han agrada més, tot i que els seus arguments a vegades poden semblar surrealistes, una mica com les pel.licules de l'Almodovar, peró els fa servir per explicar emocions i reaccions humanes que a vegades passem per alt.

I sobretot m'agraden les descripcions molt naturals i reals, gota bucòliques i pesades.
Aquest últim no el posaria al nivell de La Dona Difícil peró quasi. Un consell que jo he seguit: la part dels tatuatges es pot llegir en diagonal i no perdre en cap moment el fil ni el sentit de la narració.
El tornaré a llegir.

SAVIESA

La Berta ja és sàvia, o com diuen a Riudaura: ja ha dit cabra.
( Sap qui son els Tres Reis de l'Orient).
Les seves il.lusions ja no dependran de la màgia dels tres reis sinó de la butxaca dels seus pares.
I em sembla que a part de la sorpresa incial no s'ho ha agafat gaire malament; següent pregunta: em portareu la DS?. Ara els nostres discursos tipus, els reis porten el que troben als magatzems, o han de repartir regals per tots els nens, ja no valdran. A partir d'ara la realitat ha arribat cala Berta. Suposo que és el primer pas per fer-se una mica més gran. Realitat.
Aquest tema sempre ha sigut una preocupació, doncs com es fa per fer entrendre a la mainada que no tots tenim la renda d'en rotxil, i que no tots ens podem permetre portar roba de marca, anar a esquiar, tenir un tot terreny, anar de vacances a l'estranger, tenir la play o una bibicleta últim model.
Els mileuristes un cop hem pagat l'hipoteca, aigua, llum, menjar, roba... ens queda ben poca cosa per capritxos.
No vull semblar pessimista, de moment anem tirant; i a més a tot aixó cal afegir-hi la part ideològica: no perquè tingem més coses som més bons.
Però es clar els nens aixó no ho entenen i no paren de comparar-se amb els altres, i no saben apreciar el que ells tenen ( coses intangibles) que potser els altres no.