APROXIMACIÓ AL POBLE

Color verd poma: Cases habitades tot l'any.
En bon estat.
Color magenta: Cases habitades tot l'any.
En mal estat tot i tenir els serveis mínims per ser habitables.

Color blau: Cases habitades només els caps de setmana.

En mal estat tot i tenir els seveis mínims per ser habitables.

Color magenta: Cases habitades només els caps de setmana.

En bon estat.

Color taronja: Cases deshabitades.

En mal estat.

M'he permés fer una petita aproximació a l'estat dels habitatges del casc urbà del poble de Riudaura.

Al casc urbà del poble hi ha 91 cases.

3 Edificis de serveis 3,2%

35 Cases habitades tot l'any i en bon estat 38,5%

9 Cases habitades tot l'any i en mal estat 9,9%

17 Cases habitades només els caps de setmana i en bon estat 18,7%

7 Cases habitades només els caps de setmana i en mal estat 7,7%

20 Cases deshabitades i en mal estat 22%

91 Cases en total

Reflexions

1 39,58% Mal estat / ruinoses

57,15% Refomades

3,3% Edificis municipals.

2 En el 57,17% o sigui en 44 cases hi vivim més o menys 120 persones.

NI UNA SOLA PARAULA - ROGER MAS

http://es.youtube.com/watch?v=Z1Md7wZyigA

NORMALS

Si fosim un país normal que tingues una literatura normal, una música normal, una tele normal, un cinema normal... tot normal, no hauriem de demanar perdó per tot el que fem o hem fet.

Es podria dir que n'hem fet de molts colors, bones i dolentes, però d'escriure,(no pas jo) en sabem un rato.

Com deia si fosim un país normal, posem-hi Escòcia, la Merçè Rodoreda, per posar un exemple, seria coneguda a tot el mon i dels seus llibres n'haurien fet pel.licules. Però va tenir la mala sort de ser catalana. Que hi farem. Hi deu haber coses pitjors.

Com que em sembla que tenim complexe d'inferioritat, pujem als altars, les isabeles allendes de torn i tanquem els ulls al que tenim a casa, no fos cas que ens digesin que som provincians, que no estem oberts al món.
No respecten i estimen als seus escriptors els països normals?

No he pas posat el seu nom per casualitat, doncs estic condicionada per fet de que estitc acaban de llegir el Mirall Trencat. Trobo en els seus llibres, històries petites de grans dones, valentes.

A la Merçè Rodoreda se l'ha comparada amb la Virginia Wolf, que jo una noia de poble conec i fins hi tot he llegit algun llibre; algú de Càceres coneix la Rodorera?

FESTA DEL CASAL

Ahir al vespre els nens del casal van representar, a darrera el centre cívic, l'obra de teatre: La Barretina Màgica. Era per cel.lebrar el final del casal al juliol tot i que a l'agost encara continua.

Tot va estar molt bé, el decorat, l'atretzzo, la música i sobretot l'interpretació dels nens.

La Berta feia de filla del pagés i tenia força paper, tot i que la vergonya se la menjava. En Lluc en canvi amagat darrera el bec d'un gall va passar força desapercebut.

Desprès de l'obra amb els meus pares, que havien arribat de viatge per França, i en Pere, la Gemma i la Martina vam anar a sopar a la fresca de l'hort.

Vam tastar les delicadeses de les terres veïnes, patès, formatges i xampany, una bona manera de passar la calor d'aquest estiu que tot just arriba.

I QUE DURI

El meu lloc de treball: ordinador i plotter

Ja em perdonareu, els milers de lectors que té aquest bloc, però a vegades em costa molt escriure un article diari.

Jo que sempre tinc opinió per tot, i si no en tinc m'he l'invento, quan em poso davant la pàgina en blanc no em surten les frases tan bé com voldria. Podriem dir que sóc una mena de contertuliana de la nostra, que a vegades vull ser la que crida més, i per tant, la que tinc menys raó. Perdoneu-me però l'edat ho cura tot, i procurarè cridar menys i escoltar més.

Va, després d'aquesta autoflagelació, anem pel resum setmanal.

Aquest últims vint dies, he estat sola a l'oficina, ja que el jefe era de vacances. Un luxe estiuenc.

Els dematins començo el dia amb un cafè a l'Europa llegint el diari el Punt per posar-me al dia de les xaferderies polítiques o seudopólítiques gironines.

Unes de les noticíes de portada d'avui, era l'obertura del nou tram Argelaguer-Besalú, del que serà l'autopista dels pirineus, que juntament amb el túnel de Bracons, ens permetrà anar de la Jonquera a Barcelona sense pagar ni un duro.

Desprès del cafè torno a la feina on m'esperen els projectes que tenim en marxa.

La meva feina és força variada; el fet d'estar sola fa que m'encarregui de quasi tot. Desde aixecaments d'edificis, topogràfics, redacció de projectes, amidaments, estudis de seguretat, paperasses vàries i la comtabilitat de l'empresa. Faig sevir forçes programes informàtics, que han revolucionat la feina de delineant en els últims quinze anys.

Per dibuixar faig servir el Cad 2007; ja m'estic baixant el 2008 (perdò: compartint). A part dels típics word i exel, em barallo amb el fhotoshop i tota la gestió de l'activitat la faig amb l'apartot.

Qui s'en recorda del paralex i l'escaire i el cartabó ?. Per no parlar dels rotrings i les gillets. Crec que és molt important no quedar-se enrera en aixó de la tecnologia, tot i que a vegades costa. Renovar-se o morir.

Treballo fins a la una del migdia, i solo anar a dinar al self o al kims. Un dels plaers del dia, be desprès de dinar quan la contra de la Vanguardia m'espera amb un cafè calent.

M'hi torno a posar cap a dos quarts de dues i plego cap a quarts de quatre. Està bè no?. Si faig valanç dira que sóc una privilegiada: una feina que m'agrada i un horari que està molt bé.

I que duri.

PER MOLTS ANYS BERTA !

Aquest cap de setmana passat es podria resumir en tres paraules: aniversari, tranquilitat i clatellada.

Divendres passat, o sigui el 20 de juliol, la Berta va fer set anys. Fins avui, i gràcies a la maravellosa conexió d'internet que tenim a Riudura, no he pogut dedicar-li un article com ella es mereix.

Segurament tot el que puc dir de la Berta ja ho sabeu. És una nena oberta, riallera, xafardera, inquieta, però com tothom té dues cares. Aquesta és la que es veu. A vegades pot ser molt vergonyosa i sentida. M'atreviria a dir que ens assemblem com dues gotes d'aigua.

Per tal de cel.lebrar-ho vam convidar els nens del poble a berenar a l'hort. Mes o menys una vintena. Molts pares i amics també van gaudir de les delicadeses que els hi vam preparar. XD.

Panets variats, coca i xocolata ( sempre n'hi ha poca ) pastís, xuxeries... anar menjant fins quarts de dotze de la nit.

L'an demà dissabte, tranquilitat, piscina i migdiada. Fins que al vespre ens vam trobat amb els de la colla per anar a sopar a la Moixina. Clatellada.
El menjar estava força bé, tot i que el que vam menjar, en altres restaurants ens hauria costat força menys.

El diumenge, més tranquilitat. Hort i sobrataula. O sigui tot el dia sota la pèrgola menjant i bevent.

18 DE JULIOL

Qui s'en recorda del 18 de Juliol del 36?

Per sort o per desgràcia sembla que només hi pensa en Franco de Rac1.

Buscant alguna imatge per penjar dins de l'article, he teclejat al google "alzamiento nacional". He alucinat de la quantitat de pàgines relacionades amb el cop d'estat. I encara he alucinat més amb les opinions que s'hi expresen, que, pel fet de ser opinions les hauria de respectar, però m'ès imposible donar ni tant sols veu a aquesta gent que després de 70 anys, continuen pensant i defensant que vam tenir sort d'ells, que oh!! ens van salvar.
No entraré pas a defensar la República, que a mí em sembla que es defensa sola, si tinc amb compte que era el resultat d'unes eleccions.
Podria entrar a buscar-li defectes i fer una llista llargíssima, començant pels disturbis(provocats) i acabar amb l'incompetència del polítics.
Peró no, a mí m'agarden les històries petites, les de la gent que li va tocar viure tot allò, la de tota aquella gent que durant quaranta anys, van callar per por.
A casa no s'ha callat mai, i a vegades ho hauriem de fer XD; els avis ens han parlar molt de l'entrada dels nacionals. Ara que ho vull escriure, però, les converses de ben dinat s'em barregen i no ser ben bé a quin front van lliutar o a on es van amagar. (Prometo posar-hi més atenció i em sembla que haurè de fer el cafè amb una llibreta).
Potser és perqué les coses que m'agaraden més escoltar dels meus avis, son les coses de cada dia, la feina, el menjar, la roba, la salut, l'escola, la manera de fer, el contrabando,la por...
Per aprendre l'avanç dels colpistes i la retirada fins a la frontera del govern, ja tinc els llibres d'història. Llibres plens d'estadístiques de morts i ferits, presoners i vencedors. I sobretot d'homes. Sembla que les dones no van patir la guerra. Bé sí, les poques que es van atrevir a lluitar en algun front, i para de comtar.

EL CARME. LLANÇÀ

He tingut la sort, de tenir amics amb apartaments o cases, que al llarg dels anys m'han anat convidant a passar un dies amb ells.
Amb les amiges de sempre, a partir del setze anys, anavem cada any a Llançà a casa de la Marta i en Jordi.
El primer any vam sortir de Besalú amb la Teisa cap a Girona, i allà vam pujar al tren fins a Llançà. Erem la Marta, la Maite, la Roser, la Susanna i jo.
Hi soliem anar pel Carme o la festa del port.
Només d'arribar-hi et trovabes una barca de pesca plena de gel i d'ampolles de cava. Calia anar ben calçat i amb roba vella, ja que la gràcia de tot era anar ruixant a la gent amb tot allò que fos líquid. Una festa de la camiseta mullada multitudinària. Poc seny i hormones desbocades.
Desde llavors sentir les paraules el Carme o Llançà em transporta als anys vuitanta, als colors fosforitos, a l'àcid house, al mar, a les hombreres i als legins.
Eren anys d'amistats voladisses, amors d'estiu i moltes bestieses.
Fins i tot algun any que no tiniem lloc, haviem dormit a la furgoneta del fuster de la colla aparcada allà on podiem. Erem uns hippis.
A poc a poc la festa es va anar transformant, de ball de poble a festa de la cervesa, i la seva fama a les comarques veines, va fer que cada any hi hagi més gent i que hagin hagut de tancar el recinte del ball per tal que els vidres no s'escampin per tota la platja.
Per molts motius, (coses bones i dolentes), el fet de pensar-hi i aixó em passa cada juliol, s'em negen els ulls.
"Qualquier tiempo pasado fue mejor?" Segurament lo millor encara ha de passar.

EUROVERREGASSOS

Una imatge val més que mil paraules, per tant no cal que m'enrrotlli.

Fotos gentilesa del nostre presi.

FESTA VERREGASSA

Demà dissabte fem la festa dels Verregassos. Anirem a la casa de colònies de Les Preses.
Cada d'any la festa gira al voltant d'algun tema i els organitzadors s'esforçen per mantenir en secret totes les bestieses que haurem de fer. Aquest any no hi ha sorpresa en quan el ridicul previst. Resulta que participarem al festival d'Eurovisó i ens hem agut de dividir en grups per tal de preparar les cançons que haurem de cantar.
Les Supremes ho tenim tot apunt, vestuari, maquillatge, coreografia... només ens falten els fans que espero que ens donin anims per tal de tornar als escenàris amb força i amb ganes de guanyar. Amb el permís dels Paco´s.
Ahir al vespre la nostra coreografa va estar treballant amb nosaltres fins a altes hores de la matinada, i podriem dir que només ens falta l'assaig general previst per avui.
Estem molt contentes de representar Suècia al festival europeu, un pais conegut a tot el mont per....? Abba, Ikea, nois alts rossos i guapos, noies sense depilar i sandàlies amb mitjons.

FESTIVAL A RIUDAURA

Acabo de llegir el bloc d'un conegut i em permeto la llicència de copiar-li el titol de l'article.
Podriem dir que compartim moltes coses, mainada, escola, titol d'un article, però ja us aviso que aquí s'acaben les coincidències.
L'article fa referència al festival que es celebra aquest dies al poble i que ha generat algunes crítiques per part de molta gent, que sense tenir-ne massa informació ens hem atrevit a questinar-lo.
La gent de la Garrotxa som tancats, diuen. Potser si. Ens posem de cul davant les coses noves, diuen. Potser si. Però vaja si et troves muntat un festival de música amb tot el que comporta, fressa, bruticia, cotxes... i més no ens informen de que va, que esperen.
Com sempre l'ajuntament a tirat pel dret sense comptar amb els veins ni les associacions, (bé no totes ) i donant prioritat als forants.
Costava tant buscar la complicitat de tothom i fer un festival estiuenc seriós i no tant sectari?
Al poble hi ha com a mínim tres associacions, els verregassos, els caçadors i l'associació de pares.
Gràcies al bon rotllo i la disposició de tots, organitzem cada any, junts o separats moltes coses que sembla que agraden, i moltes vegades sense cap mena de suport institucional.
Segurament amb ma esquerra i saber fer ens hi hagesim apuntat tots.
El festival l'organitzen l'associació de Bombollaires de la Garrotxa (?) i han muntat tot un seguit de carpes, escenàris, dins un recinte tancat, amb aspecte, desde fora, d'hivernacle murcianu.
En el programa hi ha de tot desde concerts, espectacles infantils, performances i xerades. Tot aixó podria estar molt bé i segurament estarà bé. Però, sempre hi ha un però. ( Potser canviarè el titol del meu bloc i li dirè PERÒ...).
Desde el meu punt de vista podrien haver triat un altre lloc més lluny del poble, habilitat una zona de camping i haver comtat amb l'opinió de la gent.
Em temo que, com molt sovint passa a l'ajuntament, es guien per amistats personals per donar el vist-i-plau a activitats i sobretot per donar-los el seu suport institucional i ecònomic.
Tota aquesta desinformació va fer que la gent fes còrrer rumors, que si vindrien dos mil persones, que si hi hauria actes incivics (paraula de moda), que si ...
Estic segura que només seran aixó, rumors, i que la gent que vingi a Riudaura a passar el cap de setmana, entengin el tarannà de la gent, la tranquilitat (o l'avorriment depenent de com es miri) i que disfrutin amb el paisatge i l'entorn.
Tot aixó ho dic desde fora i sense haver vist de que va tot aixó, i com diu l'Àlex, primer cal conèixer i desprès opinar. Per tant dilluns quan ho hagi viscut rectificarè si cal.

VIATGE A EURODISNEY

La setmana passada van estar quatre dies al parc d'atraccions Eurodisney. El que em feia més il.lusió a mi, era el fet de que la Berta i en Lluc pujarien a un avió per primer cop a la seva vida.
La Berta ens ho havia demanat molts de cops, dons la majoria de les seves amigues han volat moltes vegades, i ella no volia ser menys.
Bé he de dir que em feia gràcia i por alhora ja que diguesim que volar no és el que m'agrada més fer en aquesta vida, i els marejos que agafo em fan passar una mala estona. Peró per sort han sortit al seu pare, i la veritat és que ni es van inmutar.
Un cop aterrats a l'aeroport de campanya ( per dir-ne alguna cosa ) de Beaubois, van compartir furgoneta amb uns americans que s'allotjaven al Hilton. El trajecte desde l'aeroport fins a Paris em va sorpendre pel poc trànsit de cotxes i encara més sorprenent ni una cua per entrar a la ciutat, tot i que era un dijous a les deu del dematí.
Després de veure la torre Eiffel, els Camps Elisees, Notre Damme... a 100km per hora vam arribar al nostre hotel.
A l'hotel vam poder gaudir de la primera cua de moltes; la recepció estava plena de gent. Després de presentar els papers ens van informar de com funcionava tot. En aquell moment van haver de reservar l'hora per esmorçar i per sopar cada dia. On s'es vist que en un hotel de quatre estrelles no pugis anar a menjar quan et vingui bé? Dons a Eurodisney.
Un cop vist l'hotel ho van entendre tot; un hotel massa gros per uns menjadors tant petits i per aixó han de donar-te hora com a la carnisseria.
També ens van informar que podriem entrar a l'habitació a partir de les tres de la tarda. Ens haviem aixecat a 2/4 de cinc del dematí i estavem molt cansats i amb ganes de fer una mica de migdiada abans de dinar. Peró amb l'esperit del turista que no es vol perdre res, canvi de sabates, i cap al parc.
El Parc.
Primera impressió: és immens.
Segona impressió: ens hem equibocat i hem aterrat a les falles de Valencia.
Tercera impressió: aixó és una botiga.
Quarta impressió: s'esveren més els pares quan veuen un ninot amb potes que la mainada.
Cinquena impressió: acabarem amb diarrea o amb estrenyiment gràcies al menjar americà passat pel sedàs françès.
Sisena impressió: tot és molt car.
Primera constatació: hem de llogar un cotxet pels nens o acabarem malament.
Segona constatació: l'art, el disseny i el bon gust han passat de llarg de Valencia i del parc.
Tercera constatació: només podem comprar mikis, minies,
Quarta constatació: els nens s'ho passen bé els cinc minuts que durent les atraccions.
Cinquena impresió: hem acabat amb estrenyiment.
Sisena impresió: i sense un duro a la butxaca.
Conclusió final: encara no he trobat ningú que no li hagi agradat tot aixó, tots n'expliquen marevelles. Soc rara.

DINAR AL CANDELL

El Candell és el nom de la casa de pagès on van viure durant molts anys els meus avis materns.

Si passeu per Besalú, a la rotonda d'entrada al poble, gireu el cap a la dreta( si veniu d'Olot) i podreu veure la casa.

Desde fa ja uns deu anys peró, viuen al poble, a la vila, com diu la meva iaia. Nosaltres peró en continuem dient el Candell quan ens referim a casa seva.

Cada diumenge ens hi trobem per dinar i la taula es fa més llarga o més curta depenent dels que siguem. Diumenge passat a la taula erem disset; només hi faltava la Marta, la meva cosina. L'ocasió s'ho mereixia, cel.lebravem sant Pere, que juntament amb santa Pilar son dos dels dinars que no ens podem perdre.

Normalment cada diumenge el menú és el mateix: arrós a la cassola, rostit i per postres el que toqui segons la temporada, castanyes a la tardor, torrons a l'hivern, cireres a l'estiu i de tant en tant coca amb xocolata.

Aquet diumenge la taula feia goig. Gambes, pernil del bó, petxines, musclos, i un bon rostit de pollastre i conill.

Durant el dinar les converses es van creuant i a vegades és dificil seguir-les totes alhora. Un crida per aquí, l'altre s'explica per allà. El tema estrella diumenge va ser la visita d'un princep, peró com sempre passa, no saps perqué i et troves parlant dels sants fermines, dels hippis i els seu festivals, el concert de l'Albert Pla, el Teide i com pujar-hi, i per acabar: la verema.

Els meus avis, no sé perqué, vam comerçar a explicar-nos les seves aventures pels vols de l'any 35.

Per aquella època era molt frequent anar a veremes a França. La proximitat amb la fontera feia que sortisin grups de temporers de Besalú, Arguelaguer, Tortellà... A cada poble hi havia un cap de colla que s'encarregava de buscar la gent disposada a passar quinze dies fora de casa per fer-se un jornal. EL meu avi Pere el primer cop que hi va anar tenia dotze anys i al ser tant petit li van encarregar la feina de xafar els raïms.

Expliquen que la feina no era gota dura, que s'ho passaven molt bé. Es veu que al poble, durant la verema feien ball cada dia al vespre.

Dormien a les paisses de les cases de pagès i menjaven a les vinyes una mica de pa amb formatge i butifarra.

La meua iaia Pilar es veu que li agradava molt, i fins hi tot tenia l'intenció de quedar-se a França per treballar i aprendre el françés.

I tant que li agradava: l'any que hi va poder anar, va tornar amb 20 duros nets després de comprar-se un cinturó i fer un bon dinar al Portús.

Peró l'any 36 un cop d'estat a Espanya va acabar amb els seu projectes de futur. Les colles continuaven, cada setembre anant a França, peró ara ja no era tan fàcil. La frontera estava tancada i l'unica manera d'arribar a la Catalunya nord era per la muntanya, que volia dir moltes hores de caminar i el risc de trobar-se controls de la guardia civil.

A partir d'aquí la història continua, peró haurem desperar una altre diumenge.

Per mi aixó és la gran història, la del dia a dia, la de la gent normal, que els historiadors perduts enmig de dades i fets dels grans homes, no ens han explicat.

Em reconec privilegiada de tenir avis capaços d'explicar la seva vida, sense vergonya i sobretot amb molt d'humor.