DINAR AL CANDELL

El Candell és el nom de la casa de pagès on van viure durant molts anys els meus avis materns.

Si passeu per Besalú, a la rotonda d'entrada al poble, gireu el cap a la dreta( si veniu d'Olot) i podreu veure la casa.

Desde fa ja uns deu anys peró, viuen al poble, a la vila, com diu la meva iaia. Nosaltres peró en continuem dient el Candell quan ens referim a casa seva.

Cada diumenge ens hi trobem per dinar i la taula es fa més llarga o més curta depenent dels que siguem. Diumenge passat a la taula erem disset; només hi faltava la Marta, la meva cosina. L'ocasió s'ho mereixia, cel.lebravem sant Pere, que juntament amb santa Pilar son dos dels dinars que no ens podem perdre.

Normalment cada diumenge el menú és el mateix: arrós a la cassola, rostit i per postres el que toqui segons la temporada, castanyes a la tardor, torrons a l'hivern, cireres a l'estiu i de tant en tant coca amb xocolata.

Aquet diumenge la taula feia goig. Gambes, pernil del bó, petxines, musclos, i un bon rostit de pollastre i conill.

Durant el dinar les converses es van creuant i a vegades és dificil seguir-les totes alhora. Un crida per aquí, l'altre s'explica per allà. El tema estrella diumenge va ser la visita d'un princep, peró com sempre passa, no saps perqué i et troves parlant dels sants fermines, dels hippis i els seu festivals, el concert de l'Albert Pla, el Teide i com pujar-hi, i per acabar: la verema.

Els meus avis, no sé perqué, vam comerçar a explicar-nos les seves aventures pels vols de l'any 35.

Per aquella època era molt frequent anar a veremes a França. La proximitat amb la fontera feia que sortisin grups de temporers de Besalú, Arguelaguer, Tortellà... A cada poble hi havia un cap de colla que s'encarregava de buscar la gent disposada a passar quinze dies fora de casa per fer-se un jornal. EL meu avi Pere el primer cop que hi va anar tenia dotze anys i al ser tant petit li van encarregar la feina de xafar els raïms.

Expliquen que la feina no era gota dura, que s'ho passaven molt bé. Es veu que al poble, durant la verema feien ball cada dia al vespre.

Dormien a les paisses de les cases de pagès i menjaven a les vinyes una mica de pa amb formatge i butifarra.

La meua iaia Pilar es veu que li agradava molt, i fins hi tot tenia l'intenció de quedar-se a França per treballar i aprendre el françés.

I tant que li agradava: l'any que hi va poder anar, va tornar amb 20 duros nets després de comprar-se un cinturó i fer un bon dinar al Portús.

Peró l'any 36 un cop d'estat a Espanya va acabar amb els seu projectes de futur. Les colles continuaven, cada setembre anant a França, peró ara ja no era tan fàcil. La frontera estava tancada i l'unica manera d'arribar a la Catalunya nord era per la muntanya, que volia dir moltes hores de caminar i el risc de trobar-se controls de la guardia civil.

A partir d'aquí la història continua, peró haurem desperar una altre diumenge.

Per mi aixó és la gran història, la del dia a dia, la de la gent normal, que els historiadors perduts enmig de dades i fets dels grans homes, no ens han explicat.

Em reconec privilegiada de tenir avis capaços d'explicar la seva vida, sense vergonya i sobretot amb molt d'humor.