LLIBRES

La setmana passada vaig acabar de llegir dos llibres: la biografia d'en Jordi Pujol i Fins que et trovi den Jonh Irving.

Sempre acostumo a llegir dos llibre alhora, i a vegades tres.

Tinc llibres de llit i de sofà. Els de llit solen ser noveles i si pot ser que no pesin gaire. Per llegir al sofà trio biografies o assajos que em permeten tenir la tele engegada o qualsevol fressa sense perdre el fil.

Aquest dos però han sigut de sofà, un perquè ja hi anava destinant i l'altre perquè és un totxo. Al llit ara hi tinc un de la saga de l'Alatristre.

El llibre d'en Pujol m'ha agradat molt, està ben escrit i prova d'aixó almenys per mi, és que no el podia deixar; del sofà al cuina, de la cuina al bany i del bany al sofà.

M'ha agradat entendre el seu compromís amb Catalunya que m'ha fet l'afecte que no és postís.

També està bé coneixer la part de formació i estudi que més tart es va convertir en discurs polític, tot i que aquest només té alguna coincidència amb el meu.

En sembla que dins el mon polític és un bon home que sabia transmetre confiança.

L'he de tornar a llegir.

Qué dir d'en Jonh Irving. És de llarg l'escriptor que m'agrada més en llengua estrangera, amb permís de la Jane Austin i en Gabriel Garcia Marquez. Els seus llibres "La Dona Difícil", "Prínceps de Maine reis de Nova Anglarerra" (Pel.licula : Las Normas de la Casa de la Sidra) són dels que m'han agrada més, tot i que els seus arguments a vegades poden semblar surrealistes, una mica com les pel.licules de l'Almodovar, peró els fa servir per explicar emocions i reaccions humanes que a vegades passem per alt.

I sobretot m'agraden les descripcions molt naturals i reals, gota bucòliques i pesades.
Aquest últim no el posaria al nivell de La Dona Difícil peró quasi. Un consell que jo he seguit: la part dels tatuatges es pot llegir en diagonal i no perdre en cap moment el fil ni el sentit de la narració.
El tornaré a llegir.

SAVIESA

La Berta ja és sàvia, o com diuen a Riudaura: ja ha dit cabra.
( Sap qui son els Tres Reis de l'Orient).
Les seves il.lusions ja no dependran de la màgia dels tres reis sinó de la butxaca dels seus pares.
I em sembla que a part de la sorpresa incial no s'ho ha agafat gaire malament; següent pregunta: em portareu la DS?. Ara els nostres discursos tipus, els reis porten el que troben als magatzems, o han de repartir regals per tots els nens, ja no valdran. A partir d'ara la realitat ha arribat cala Berta. Suposo que és el primer pas per fer-se una mica més gran. Realitat.
Aquest tema sempre ha sigut una preocupació, doncs com es fa per fer entrendre a la mainada que no tots tenim la renda d'en rotxil, i que no tots ens podem permetre portar roba de marca, anar a esquiar, tenir un tot terreny, anar de vacances a l'estranger, tenir la play o una bibicleta últim model.
Els mileuristes un cop hem pagat l'hipoteca, aigua, llum, menjar, roba... ens queda ben poca cosa per capritxos.
No vull semblar pessimista, de moment anem tirant; i a més a tot aixó cal afegir-hi la part ideològica: no perquè tingem més coses som més bons.
Però es clar els nens aixó no ho entenen i no paren de comparar-se amb els altres, i no saben apreciar el que ells tenen ( coses intangibles) que potser els altres no.

TV3

Reveladora entrevista al portaveu adjunt del Psc al parlament de Catalunya:
Penso totalment al contrari del que diu aquest senyor. Tv3 cada cop és més acèptica a l'hora de donar notícies. Per no parlar de la poca presència de tot el que fa referència a les tradicions, música, comarques... de Catalunya.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=464276&idseccio_PK=1008

RECTIFICACIÓ

Rectifico: no hem fet el ridicul, almenys no tots.
Peró no ens emocionemt, el que comta son els vots, i tots els que es van manifestar dissabte, ja sabem que voten i dubto molt que pugin superar als votans socialistes de l'àrea metropolitana de la capital, que tot i ser els que més han patit i patiran el desastre de les infrastuctures, continuen i continuaran votan al sr, Montilla, i per extensió al sr. Zapatero.

PEL DRET A DECIDIR LES NOSTRES INFRASTRUCTURES

Aquest és el lema de la manifestació que es farà avui a la tarda a la plaça de Catalunya de Barcelona. Em fa gràcia, només reclament decidir sobre les carreteres i els trens, de tot lo altre no cal parlar-ne. Peró esclar, com que som tan pactistes, per tal de que el màxim de formacions polítiques i socials s'apuntin a la marxa, ha concensuat aquesta frase tan torrecollons (gràcies Albert).
Bé aixó de que hi serà tothom està per veure, perqué em sembla que tornarem a fer el ridicul. Només ens mullem quan es tracta de defensar interesos extrangers i guerres llunyanes.
Reclamemt però al tanto no ens passessim; els calés com sempre ens els concedirà Madrid. (Gràcies).
En farem força de decidir per on ha de passar l'ave si no hi diners per pagar-lo.

BUMBURY

Fa pocs dies vaig acabar de llegir la biografia de l'Enrique Bumbury escrita per en Pep Blai. Mai m'han agradat gaire els Heroes del Silencio, peró si els discos en solitari d'en Bumbury. El heroes eren tan èpics i grandilocuents que a vegades embafagaven.

La seva biografia no m'ha sorprés gaire; no hi ha tomate.XD.

Un noi d'una ciutat mitjana i provinciana, d'una familia burgesa, amb aires de grandesa, que a força que creures que és una estrella, ho arriba a ser.

El llibre està molt ben escrit, i comença amb la cronica d'una gira per Sud Amèrica i a partir d'aquí, tira endavent i endarrera per explicar el secret de l'èxit del grup espanyol més internacional

LA CASA QUE VULL ?

PARAULES PETITES

Dies de festa, mandra, jocs, ratafia, festes, dinars, sopars, suades, feina, hort, Tortellà, castanyada, nou curs, quatre anys, seixanta anys, ratafia, bicicleta, nova feina, bloc parat, llibres, gimnàs, esborancs, més dinars, setembre, octubre, novembre, quatre dies Nadal, estudi nou, regals, camping, pluja, que fem per cap d'any, ratafia, falta tinta, totogràfic, P4, informàtica, aixó no es paga amb calés, la Canya mon amour, ampa o apa, el tió, deu anys, fotos, jipis, Vivers!!!, ratafia, segon, ho farè, regularització, Olot, pessebre, bombetes, HSM...
Tres mesos, paraules petites.

AGOST

Avui és l'últim dia de feina.

El calendari d'aquest mes d'agost el tinc ple d'anotacions de coses que hem de fer, cosa que em fa pensar si realment seran unes vacançes.

Les activitats comencen amb el festival de música que es fa demà dissabte a la plaça del Gambeto. Serà la segona edició de "D'aquí estan veig un estrella" . Hi actuaran un parell de grups de música tradicional i la coral del poble juntament amb una colla de nens de l'escola.

Si tant sols és la meitat de maco que el de l'any passat, ja em corformo.

Continuarem l'estiu carregant el cotxe de maletes i de trastros per anar al camping de Sant Pere Pescador. ( Sant Peter Fiherman). En hi estarem una setmana, que segons el meteocat, es preveuen pluges i tempestes i baixades de temperatures. Ole!Quan tornem ens espera una mariscada a l'hort. En Quel i l'Ester, pares d'en Jan, es van oferir a portar el peix i la planxa. M'agrada la seva determinació; va ser dit i fet.

Amb ells i la Silvia, en David i la Clàudia hem quedat un dissabte per anar a Can Jou de la Miana a muntar a cavall. En Quel hi treballa i no va parar fins a posar data i hora per anar-hi. Despres anirem a dinar a can Bundància.

L'ultima setmana de vacançes anirem a la Mare de Deu del Mont. Em fa molta il.lusió ensenyar un dels llocs més macos de la Garrotxa al nous amics ex badalonins.

Tinc pensat portar-los a dinar a can Marcelino de Beuda i a la tarda em farè la xula pels carrers de Besalú. Ens quedarà pendent el sopar al Restaurant del Pont que l'haurem de deixar per un altre dia.
I per acabar les vacançes, volem anar al Magma de Santa Coloma de Farnes que desde fa tres anys es tota una tradició per agafar forçes per tornar a la feina.

APROXIMACIÓ AL POBLE

Color verd poma: Cases habitades tot l'any.
En bon estat.
Color magenta: Cases habitades tot l'any.
En mal estat tot i tenir els serveis mínims per ser habitables.

Color blau: Cases habitades només els caps de setmana.

En mal estat tot i tenir els seveis mínims per ser habitables.

Color magenta: Cases habitades només els caps de setmana.

En bon estat.

Color taronja: Cases deshabitades.

En mal estat.

M'he permés fer una petita aproximació a l'estat dels habitatges del casc urbà del poble de Riudaura.

Al casc urbà del poble hi ha 91 cases.

3 Edificis de serveis 3,2%

35 Cases habitades tot l'any i en bon estat 38,5%

9 Cases habitades tot l'any i en mal estat 9,9%

17 Cases habitades només els caps de setmana i en bon estat 18,7%

7 Cases habitades només els caps de setmana i en mal estat 7,7%

20 Cases deshabitades i en mal estat 22%

91 Cases en total

Reflexions

1 39,58% Mal estat / ruinoses

57,15% Refomades

3,3% Edificis municipals.

2 En el 57,17% o sigui en 44 cases hi vivim més o menys 120 persones.

NI UNA SOLA PARAULA - ROGER MAS

http://es.youtube.com/watch?v=Z1Md7wZyigA

NORMALS

Si fosim un país normal que tingues una literatura normal, una música normal, una tele normal, un cinema normal... tot normal, no hauriem de demanar perdó per tot el que fem o hem fet.

Es podria dir que n'hem fet de molts colors, bones i dolentes, però d'escriure,(no pas jo) en sabem un rato.

Com deia si fosim un país normal, posem-hi Escòcia, la Merçè Rodoreda, per posar un exemple, seria coneguda a tot el mon i dels seus llibres n'haurien fet pel.licules. Però va tenir la mala sort de ser catalana. Que hi farem. Hi deu haber coses pitjors.

Com que em sembla que tenim complexe d'inferioritat, pujem als altars, les isabeles allendes de torn i tanquem els ulls al que tenim a casa, no fos cas que ens digesin que som provincians, que no estem oberts al món.
No respecten i estimen als seus escriptors els països normals?

No he pas posat el seu nom per casualitat, doncs estic condicionada per fet de que estitc acaban de llegir el Mirall Trencat. Trobo en els seus llibres, històries petites de grans dones, valentes.

A la Merçè Rodoreda se l'ha comparada amb la Virginia Wolf, que jo una noia de poble conec i fins hi tot he llegit algun llibre; algú de Càceres coneix la Rodorera?

FESTA DEL CASAL

Ahir al vespre els nens del casal van representar, a darrera el centre cívic, l'obra de teatre: La Barretina Màgica. Era per cel.lebrar el final del casal al juliol tot i que a l'agost encara continua.

Tot va estar molt bé, el decorat, l'atretzzo, la música i sobretot l'interpretació dels nens.

La Berta feia de filla del pagés i tenia força paper, tot i que la vergonya se la menjava. En Lluc en canvi amagat darrera el bec d'un gall va passar força desapercebut.

Desprès de l'obra amb els meus pares, que havien arribat de viatge per França, i en Pere, la Gemma i la Martina vam anar a sopar a la fresca de l'hort.

Vam tastar les delicadeses de les terres veïnes, patès, formatges i xampany, una bona manera de passar la calor d'aquest estiu que tot just arriba.

I QUE DURI

El meu lloc de treball: ordinador i plotter

Ja em perdonareu, els milers de lectors que té aquest bloc, però a vegades em costa molt escriure un article diari.

Jo que sempre tinc opinió per tot, i si no en tinc m'he l'invento, quan em poso davant la pàgina en blanc no em surten les frases tan bé com voldria. Podriem dir que sóc una mena de contertuliana de la nostra, que a vegades vull ser la que crida més, i per tant, la que tinc menys raó. Perdoneu-me però l'edat ho cura tot, i procurarè cridar menys i escoltar més.

Va, després d'aquesta autoflagelació, anem pel resum setmanal.

Aquest últims vint dies, he estat sola a l'oficina, ja que el jefe era de vacances. Un luxe estiuenc.

Els dematins començo el dia amb un cafè a l'Europa llegint el diari el Punt per posar-me al dia de les xaferderies polítiques o seudopólítiques gironines.

Unes de les noticíes de portada d'avui, era l'obertura del nou tram Argelaguer-Besalú, del que serà l'autopista dels pirineus, que juntament amb el túnel de Bracons, ens permetrà anar de la Jonquera a Barcelona sense pagar ni un duro.

Desprès del cafè torno a la feina on m'esperen els projectes que tenim en marxa.

La meva feina és força variada; el fet d'estar sola fa que m'encarregui de quasi tot. Desde aixecaments d'edificis, topogràfics, redacció de projectes, amidaments, estudis de seguretat, paperasses vàries i la comtabilitat de l'empresa. Faig sevir forçes programes informàtics, que han revolucionat la feina de delineant en els últims quinze anys.

Per dibuixar faig servir el Cad 2007; ja m'estic baixant el 2008 (perdò: compartint). A part dels típics word i exel, em barallo amb el fhotoshop i tota la gestió de l'activitat la faig amb l'apartot.

Qui s'en recorda del paralex i l'escaire i el cartabó ?. Per no parlar dels rotrings i les gillets. Crec que és molt important no quedar-se enrera en aixó de la tecnologia, tot i que a vegades costa. Renovar-se o morir.

Treballo fins a la una del migdia, i solo anar a dinar al self o al kims. Un dels plaers del dia, be desprès de dinar quan la contra de la Vanguardia m'espera amb un cafè calent.

M'hi torno a posar cap a dos quarts de dues i plego cap a quarts de quatre. Està bè no?. Si faig valanç dira que sóc una privilegiada: una feina que m'agrada i un horari que està molt bé.

I que duri.

PER MOLTS ANYS BERTA !

Aquest cap de setmana passat es podria resumir en tres paraules: aniversari, tranquilitat i clatellada.

Divendres passat, o sigui el 20 de juliol, la Berta va fer set anys. Fins avui, i gràcies a la maravellosa conexió d'internet que tenim a Riudura, no he pogut dedicar-li un article com ella es mereix.

Segurament tot el que puc dir de la Berta ja ho sabeu. És una nena oberta, riallera, xafardera, inquieta, però com tothom té dues cares. Aquesta és la que es veu. A vegades pot ser molt vergonyosa i sentida. M'atreviria a dir que ens assemblem com dues gotes d'aigua.

Per tal de cel.lebrar-ho vam convidar els nens del poble a berenar a l'hort. Mes o menys una vintena. Molts pares i amics també van gaudir de les delicadeses que els hi vam preparar. XD.

Panets variats, coca i xocolata ( sempre n'hi ha poca ) pastís, xuxeries... anar menjant fins quarts de dotze de la nit.

L'an demà dissabte, tranquilitat, piscina i migdiada. Fins que al vespre ens vam trobat amb els de la colla per anar a sopar a la Moixina. Clatellada.
El menjar estava força bé, tot i que el que vam menjar, en altres restaurants ens hauria costat força menys.

El diumenge, més tranquilitat. Hort i sobrataula. O sigui tot el dia sota la pèrgola menjant i bevent.

18 DE JULIOL

Qui s'en recorda del 18 de Juliol del 36?

Per sort o per desgràcia sembla que només hi pensa en Franco de Rac1.

Buscant alguna imatge per penjar dins de l'article, he teclejat al google "alzamiento nacional". He alucinat de la quantitat de pàgines relacionades amb el cop d'estat. I encara he alucinat més amb les opinions que s'hi expresen, que, pel fet de ser opinions les hauria de respectar, però m'ès imposible donar ni tant sols veu a aquesta gent que després de 70 anys, continuen pensant i defensant que vam tenir sort d'ells, que oh!! ens van salvar.
No entraré pas a defensar la República, que a mí em sembla que es defensa sola, si tinc amb compte que era el resultat d'unes eleccions.
Podria entrar a buscar-li defectes i fer una llista llargíssima, començant pels disturbis(provocats) i acabar amb l'incompetència del polítics.
Peró no, a mí m'agarden les històries petites, les de la gent que li va tocar viure tot allò, la de tota aquella gent que durant quaranta anys, van callar per por.
A casa no s'ha callat mai, i a vegades ho hauriem de fer XD; els avis ens han parlar molt de l'entrada dels nacionals. Ara que ho vull escriure, però, les converses de ben dinat s'em barregen i no ser ben bé a quin front van lliutar o a on es van amagar. (Prometo posar-hi més atenció i em sembla que haurè de fer el cafè amb una llibreta).
Potser és perqué les coses que m'agaraden més escoltar dels meus avis, son les coses de cada dia, la feina, el menjar, la roba, la salut, l'escola, la manera de fer, el contrabando,la por...
Per aprendre l'avanç dels colpistes i la retirada fins a la frontera del govern, ja tinc els llibres d'història. Llibres plens d'estadístiques de morts i ferits, presoners i vencedors. I sobretot d'homes. Sembla que les dones no van patir la guerra. Bé sí, les poques que es van atrevir a lluitar en algun front, i para de comtar.

EL CARME. LLANÇÀ

He tingut la sort, de tenir amics amb apartaments o cases, que al llarg dels anys m'han anat convidant a passar un dies amb ells.
Amb les amiges de sempre, a partir del setze anys, anavem cada any a Llançà a casa de la Marta i en Jordi.
El primer any vam sortir de Besalú amb la Teisa cap a Girona, i allà vam pujar al tren fins a Llançà. Erem la Marta, la Maite, la Roser, la Susanna i jo.
Hi soliem anar pel Carme o la festa del port.
Només d'arribar-hi et trovabes una barca de pesca plena de gel i d'ampolles de cava. Calia anar ben calçat i amb roba vella, ja que la gràcia de tot era anar ruixant a la gent amb tot allò que fos líquid. Una festa de la camiseta mullada multitudinària. Poc seny i hormones desbocades.
Desde llavors sentir les paraules el Carme o Llançà em transporta als anys vuitanta, als colors fosforitos, a l'àcid house, al mar, a les hombreres i als legins.
Eren anys d'amistats voladisses, amors d'estiu i moltes bestieses.
Fins i tot algun any que no tiniem lloc, haviem dormit a la furgoneta del fuster de la colla aparcada allà on podiem. Erem uns hippis.
A poc a poc la festa es va anar transformant, de ball de poble a festa de la cervesa, i la seva fama a les comarques veines, va fer que cada any hi hagi més gent i que hagin hagut de tancar el recinte del ball per tal que els vidres no s'escampin per tota la platja.
Per molts motius, (coses bones i dolentes), el fet de pensar-hi i aixó em passa cada juliol, s'em negen els ulls.
"Qualquier tiempo pasado fue mejor?" Segurament lo millor encara ha de passar.

EUROVERREGASSOS

Una imatge val més que mil paraules, per tant no cal que m'enrrotlli.

Fotos gentilesa del nostre presi.

FESTA VERREGASSA

Demà dissabte fem la festa dels Verregassos. Anirem a la casa de colònies de Les Preses.
Cada d'any la festa gira al voltant d'algun tema i els organitzadors s'esforçen per mantenir en secret totes les bestieses que haurem de fer. Aquest any no hi ha sorpresa en quan el ridicul previst. Resulta que participarem al festival d'Eurovisó i ens hem agut de dividir en grups per tal de preparar les cançons que haurem de cantar.
Les Supremes ho tenim tot apunt, vestuari, maquillatge, coreografia... només ens falten els fans que espero que ens donin anims per tal de tornar als escenàris amb força i amb ganes de guanyar. Amb el permís dels Paco´s.
Ahir al vespre la nostra coreografa va estar treballant amb nosaltres fins a altes hores de la matinada, i podriem dir que només ens falta l'assaig general previst per avui.
Estem molt contentes de representar Suècia al festival europeu, un pais conegut a tot el mont per....? Abba, Ikea, nois alts rossos i guapos, noies sense depilar i sandàlies amb mitjons.

FESTIVAL A RIUDAURA

Acabo de llegir el bloc d'un conegut i em permeto la llicència de copiar-li el titol de l'article.
Podriem dir que compartim moltes coses, mainada, escola, titol d'un article, però ja us aviso que aquí s'acaben les coincidències.
L'article fa referència al festival que es celebra aquest dies al poble i que ha generat algunes crítiques per part de molta gent, que sense tenir-ne massa informació ens hem atrevit a questinar-lo.
La gent de la Garrotxa som tancats, diuen. Potser si. Ens posem de cul davant les coses noves, diuen. Potser si. Però vaja si et troves muntat un festival de música amb tot el que comporta, fressa, bruticia, cotxes... i més no ens informen de que va, que esperen.
Com sempre l'ajuntament a tirat pel dret sense comptar amb els veins ni les associacions, (bé no totes ) i donant prioritat als forants.
Costava tant buscar la complicitat de tothom i fer un festival estiuenc seriós i no tant sectari?
Al poble hi ha com a mínim tres associacions, els verregassos, els caçadors i l'associació de pares.
Gràcies al bon rotllo i la disposició de tots, organitzem cada any, junts o separats moltes coses que sembla que agraden, i moltes vegades sense cap mena de suport institucional.
Segurament amb ma esquerra i saber fer ens hi hagesim apuntat tots.
El festival l'organitzen l'associació de Bombollaires de la Garrotxa (?) i han muntat tot un seguit de carpes, escenàris, dins un recinte tancat, amb aspecte, desde fora, d'hivernacle murcianu.
En el programa hi ha de tot desde concerts, espectacles infantils, performances i xerades. Tot aixó podria estar molt bé i segurament estarà bé. Però, sempre hi ha un però. ( Potser canviarè el titol del meu bloc i li dirè PERÒ...).
Desde el meu punt de vista podrien haver triat un altre lloc més lluny del poble, habilitat una zona de camping i haver comtat amb l'opinió de la gent.
Em temo que, com molt sovint passa a l'ajuntament, es guien per amistats personals per donar el vist-i-plau a activitats i sobretot per donar-los el seu suport institucional i ecònomic.
Tota aquesta desinformació va fer que la gent fes còrrer rumors, que si vindrien dos mil persones, que si hi hauria actes incivics (paraula de moda), que si ...
Estic segura que només seran aixó, rumors, i que la gent que vingi a Riudaura a passar el cap de setmana, entengin el tarannà de la gent, la tranquilitat (o l'avorriment depenent de com es miri) i que disfrutin amb el paisatge i l'entorn.
Tot aixó ho dic desde fora i sense haver vist de que va tot aixó, i com diu l'Àlex, primer cal conèixer i desprès opinar. Per tant dilluns quan ho hagi viscut rectificarè si cal.

VIATGE A EURODISNEY

La setmana passada van estar quatre dies al parc d'atraccions Eurodisney. El que em feia més il.lusió a mi, era el fet de que la Berta i en Lluc pujarien a un avió per primer cop a la seva vida.
La Berta ens ho havia demanat molts de cops, dons la majoria de les seves amigues han volat moltes vegades, i ella no volia ser menys.
Bé he de dir que em feia gràcia i por alhora ja que diguesim que volar no és el que m'agrada més fer en aquesta vida, i els marejos que agafo em fan passar una mala estona. Peró per sort han sortit al seu pare, i la veritat és que ni es van inmutar.
Un cop aterrats a l'aeroport de campanya ( per dir-ne alguna cosa ) de Beaubois, van compartir furgoneta amb uns americans que s'allotjaven al Hilton. El trajecte desde l'aeroport fins a Paris em va sorpendre pel poc trànsit de cotxes i encara més sorprenent ni una cua per entrar a la ciutat, tot i que era un dijous a les deu del dematí.
Després de veure la torre Eiffel, els Camps Elisees, Notre Damme... a 100km per hora vam arribar al nostre hotel.
A l'hotel vam poder gaudir de la primera cua de moltes; la recepció estava plena de gent. Després de presentar els papers ens van informar de com funcionava tot. En aquell moment van haver de reservar l'hora per esmorçar i per sopar cada dia. On s'es vist que en un hotel de quatre estrelles no pugis anar a menjar quan et vingui bé? Dons a Eurodisney.
Un cop vist l'hotel ho van entendre tot; un hotel massa gros per uns menjadors tant petits i per aixó han de donar-te hora com a la carnisseria.
També ens van informar que podriem entrar a l'habitació a partir de les tres de la tarda. Ens haviem aixecat a 2/4 de cinc del dematí i estavem molt cansats i amb ganes de fer una mica de migdiada abans de dinar. Peró amb l'esperit del turista que no es vol perdre res, canvi de sabates, i cap al parc.
El Parc.
Primera impressió: és immens.
Segona impressió: ens hem equibocat i hem aterrat a les falles de Valencia.
Tercera impressió: aixó és una botiga.
Quarta impressió: s'esveren més els pares quan veuen un ninot amb potes que la mainada.
Cinquena impressió: acabarem amb diarrea o amb estrenyiment gràcies al menjar americà passat pel sedàs françès.
Sisena impressió: tot és molt car.
Primera constatació: hem de llogar un cotxet pels nens o acabarem malament.
Segona constatació: l'art, el disseny i el bon gust han passat de llarg de Valencia i del parc.
Tercera constatació: només podem comprar mikis, minies,
Quarta constatació: els nens s'ho passen bé els cinc minuts que durent les atraccions.
Cinquena impresió: hem acabat amb estrenyiment.
Sisena impresió: i sense un duro a la butxaca.
Conclusió final: encara no he trobat ningú que no li hagi agradat tot aixó, tots n'expliquen marevelles. Soc rara.

DINAR AL CANDELL

El Candell és el nom de la casa de pagès on van viure durant molts anys els meus avis materns.

Si passeu per Besalú, a la rotonda d'entrada al poble, gireu el cap a la dreta( si veniu d'Olot) i podreu veure la casa.

Desde fa ja uns deu anys peró, viuen al poble, a la vila, com diu la meva iaia. Nosaltres peró en continuem dient el Candell quan ens referim a casa seva.

Cada diumenge ens hi trobem per dinar i la taula es fa més llarga o més curta depenent dels que siguem. Diumenge passat a la taula erem disset; només hi faltava la Marta, la meva cosina. L'ocasió s'ho mereixia, cel.lebravem sant Pere, que juntament amb santa Pilar son dos dels dinars que no ens podem perdre.

Normalment cada diumenge el menú és el mateix: arrós a la cassola, rostit i per postres el que toqui segons la temporada, castanyes a la tardor, torrons a l'hivern, cireres a l'estiu i de tant en tant coca amb xocolata.

Aquet diumenge la taula feia goig. Gambes, pernil del bó, petxines, musclos, i un bon rostit de pollastre i conill.

Durant el dinar les converses es van creuant i a vegades és dificil seguir-les totes alhora. Un crida per aquí, l'altre s'explica per allà. El tema estrella diumenge va ser la visita d'un princep, peró com sempre passa, no saps perqué i et troves parlant dels sants fermines, dels hippis i els seu festivals, el concert de l'Albert Pla, el Teide i com pujar-hi, i per acabar: la verema.

Els meus avis, no sé perqué, vam comerçar a explicar-nos les seves aventures pels vols de l'any 35.

Per aquella època era molt frequent anar a veremes a França. La proximitat amb la fontera feia que sortisin grups de temporers de Besalú, Arguelaguer, Tortellà... A cada poble hi havia un cap de colla que s'encarregava de buscar la gent disposada a passar quinze dies fora de casa per fer-se un jornal. EL meu avi Pere el primer cop que hi va anar tenia dotze anys i al ser tant petit li van encarregar la feina de xafar els raïms.

Expliquen que la feina no era gota dura, que s'ho passaven molt bé. Es veu que al poble, durant la verema feien ball cada dia al vespre.

Dormien a les paisses de les cases de pagès i menjaven a les vinyes una mica de pa amb formatge i butifarra.

La meua iaia Pilar es veu que li agradava molt, i fins hi tot tenia l'intenció de quedar-se a França per treballar i aprendre el françés.

I tant que li agradava: l'any que hi va poder anar, va tornar amb 20 duros nets després de comprar-se un cinturó i fer un bon dinar al Portús.

Peró l'any 36 un cop d'estat a Espanya va acabar amb els seu projectes de futur. Les colles continuaven, cada setembre anant a França, peró ara ja no era tan fàcil. La frontera estava tancada i l'unica manera d'arribar a la Catalunya nord era per la muntanya, que volia dir moltes hores de caminar i el risc de trobar-se controls de la guardia civil.

A partir d'aquí la història continua, peró haurem desperar una altre diumenge.

Per mi aixó és la gran història, la del dia a dia, la de la gent normal, que els historiadors perduts enmig de dades i fets dels grans homes, no ens han explicat.

Em reconec privilegiada de tenir avis capaços d'explicar la seva vida, sense vergonya i sobretot amb molt d'humor.

SANT PERE

Avui és Sant Pere

Pere és el nom de noi que m'agrada més; el trobo curt, català, únic i que fa senyor.

La veritat és que no sóc gota objectiva dons a casa n'hi ha tres. I si fos per mi encara n'hi hauria un altre

A més a Besalú tenim Sant Pere amb el seu Prat, un lloc ple de records per mi.

Enhorabona peres: avi, pare i germà

PREMIS GARROTXÍ DE L'ANY 2006

Ahir s'entregaven els premis Garrotxí de l'any 2007 i la cita era al restaurant la Deu a 3/4 de 8 del vespre.

Només d'arribar a la rotonda de la piscina municipal d'Olot vam haber de passar el primer control de seguretat. Un agent de la Casa Real ( n'hi habia per donar i per vendre ) amb un pin de color verd a la solapa que l'identificava, ens va demanar le invitacions. Desde dins el cotxe les hi vam donar i, soposo que depenent de la cara que feies , comprovaven o no el teu nom en el llistat dels assistents. Jo i l'Albert fem cara de bona gent; n'hi tan sols s'ho van mirar.

A banda i banda de la carretera de la Deu hi havia almenys cinc furgonetes del Mossos d'esquadra; més endevant a ma dreta hi havia l'aparcament vip, on momés hi podien aparcar els grans empresaris i personalitats.

A nosaltres en van fer aparcar a la quinta punyeta i la veritat és que amb unes xiruques el camí cap al restaurant hauria estat menys dificil.

Un cop a davant de la Deu la seguretat era encara més espectacular i evident; hi havia mossos d'aquest que van vestits amb mono blau focs, guardies civils, agents de paisà, una furgoneta plena de gossos i fins i tot un mariné. Aquest eren els que no s'amagaven.

Amb les invitacions a la mà i el DNI a la boca, van anar cap al control d'accés. Aquí si que ho comprovaben tot, i fins i tot hi havia un arc de seguretat i un escàner per xaferdejar els bolsos.

Ja erem dins. Les taules ja estaven preparades amb el pica pica volcànic. Farro, mongetes... lo tipic.

Unes hostesses molt amables ens van fer entrar al menjador. Objectiu: taula 28. Tots en fila, l'Abert, la Mariona, la Tere, l'Helena, en Xico i jo.
La nostra taula era a l'altre punta de l'entrada, o sigui al costat de la porta de servei. No som ningú.
Un cop a taula va entrar el príncep, sense gaire aplaudiments, tot s'ha de dir. La rebuda va ser més aviat freda.
Després del discurs d'en Puigbó un ternor olotí, ens va deleitar amb la seva veu, peró es va fer massa llarg i a més a més no es sentia bé.
I a partir d'aquí es van llegir els veredictes del premis. Tot força previsible.
A l'escenari hi anaven pujant els galardonats, i al final , deprés de la foto de familia amb el noi, va pronunciar el seu discurs.
Molt de "es una honda satisfacción" i coses per l'estil. El més destacable va ser quant va dir que a la comarca gaudim de molt bones comunicacions. Ja! per on va venir a Olot? potser va venir amb tren.
Era l'hora del sopar, que va consistir en amanida de cargols de mar laminats, rodó de vedella (rescalfat) i gelat de crama catalana amb xocolata.
Un apartat és mereix la Deu en el seu conjunt: el lloc ha quedat desfasat en quan a decoració i personal, tot i que estrenaven uniforme. Els hi convindria fer baixar la mitjana d'edat dels cambrers, dons n'hi ha uns quants que fan patir.
Un altre discurs d'en Puigbó possant-se medalles i tots cap a fora a fer el café.
La veritat és que s'hi estava molt bé; no feia fred i els jardins son més acollidors que els interiors.
Ens van informar que el príncep aninira passant per les taules o grups de gent a parlar-hi un estona. Va ser impossible. Un estol de segurates, amb el secretari mariner inclós li feien un cordó, que només aconseguien traspassar les senyores empolaiandes i enjoiades tipiques d'Olot.
S'ha de dir que el noi va fer l'esforç de ser amable amb tothom, i després de fer-se una foto amb el personal de la Deu, cap al cotxe i a Madrit falta gent.

EL BORBÓ A LA GARROTXA

Avui el príncep d'Espanya, Felip de Borbó, visita la Garrtoxa. Hi ve per entregar els premis Garrotxí de L'Any 2006 que organitza el CIT.
El progarma que li han preparat consisteix en un dinar a les Cols, visita a la Cooperativa la Fageda (Miki prepare't) i un sopar a la Deu.
Mentres per una banda hi han agut patacades per poder sopar al el princep, per l'altre banda diverses organitzacions de la comarca ja preparen activitats alternatives per mostrar el seu rebuig al borbó espanyol.
Demà procurarè fer la crònica del sopar i els premis i si puc posaré algunes fotos.

PRESENTACIÓ

La meva història va començar fa exactament 35 anys a Besalú.
Soc filla d'en Pere i la Maria de la ferreteria, i tinc un germà: en Pere.
La tardor de l'any 1998 em vaig casar amb l'Albert, i desde llavors vivim a la Plaça del Gambeto de Riudaura.
Els grans protegonistes de la meva història a partir del 2000 son la Berta i en LLuc, els nostres fills.
Ells representen la història amb majúscules, peró jo continuo tenin les meves històries petites.