EL CARME. LLANÇÀ

He tingut la sort, de tenir amics amb apartaments o cases, que al llarg dels anys m'han anat convidant a passar un dies amb ells.
Amb les amiges de sempre, a partir del setze anys, anavem cada any a Llançà a casa de la Marta i en Jordi.
El primer any vam sortir de Besalú amb la Teisa cap a Girona, i allà vam pujar al tren fins a Llançà. Erem la Marta, la Maite, la Roser, la Susanna i jo.
Hi soliem anar pel Carme o la festa del port.
Només d'arribar-hi et trovabes una barca de pesca plena de gel i d'ampolles de cava. Calia anar ben calçat i amb roba vella, ja que la gràcia de tot era anar ruixant a la gent amb tot allò que fos líquid. Una festa de la camiseta mullada multitudinària. Poc seny i hormones desbocades.
Desde llavors sentir les paraules el Carme o Llançà em transporta als anys vuitanta, als colors fosforitos, a l'àcid house, al mar, a les hombreres i als legins.
Eren anys d'amistats voladisses, amors d'estiu i moltes bestieses.
Fins i tot algun any que no tiniem lloc, haviem dormit a la furgoneta del fuster de la colla aparcada allà on podiem. Erem uns hippis.
A poc a poc la festa es va anar transformant, de ball de poble a festa de la cervesa, i la seva fama a les comarques veines, va fer que cada any hi hagi més gent i que hagin hagut de tancar el recinte del ball per tal que els vidres no s'escampin per tota la platja.
Per molts motius, (coses bones i dolentes), el fet de pensar-hi i aixó em passa cada juliol, s'em negen els ulls.
"Qualquier tiempo pasado fue mejor?" Segurament lo millor encara ha de passar.