VERD I GRUIXUT
Quan jo era petita a Besalú no hi havia biblioteca pública. Els únics llibres que podiem consultar eren els que hi havia al despatx dels mestres de l'escola.
Però mica en mica els nous mestres ens van començar a demanar treballs de recerca, un treball sobre Itàlia, que és un ecosistema, los Sitios de Gerona.... Per fer el treball d'Itàlia vaig haver d'enviar una carta al consulat italià i al cap de quinze dies em van enviar el que els hi demanava.
Era evident que faltava alguna cosa, i els de casa van decidir ampliar els llibres que en aquell moment teniem a les lleixes. Amb Las Maravillas del saber no n'hi havia prou.
Un dia va arribar una caixa de cartró i a dins hi havia un llibre gruixut i verd. Era l'Enciclopedia Catalana. L'enciclopedia. Mica en mica vam tenir tots els volums, i les lleixes del menjador es van tenyir del color verd inconfusible.
A partir d'avui ja es trova en linia a internet i jo ja la tinc a les lleixes de preferits del meu ordinador.
5 comentaris:
Uf! pel títol em pensava que obries un apartat de crítica de gadgets eroticofestius. XD
Sempre em sorprens.
Qui, la Tat o jo?
Per cert, va força lenta l'enciclopedia.cat. Espero que sigui cosa de la fal·lera dels primers dies o que li fotin més canya, perquè n'hi ha de mooolt més ràpides (encara que menys fiables)
Què t'ha sorprès, els meus articles, les sabates dels nens que ahir eren a casa o els comentaris de l'Albert?
Publica un comentari a l'entrada